"Li havien assegurat que la Sagrada Imatge retornaria el moviment al braç paralitzat i la senyora tenia molta fe. Què no aconsegueix la fe! La senyora entrà tremolant dins la misteriosa cova i fou tan intensa la seva emoció que emmudí per sempre. Del braç no cura perquè era incurable."

Igual que Villalonga, prendre com a punt de partida una paràlisi per mostrar, però, un moviment diferent que apunti, mitjançant la representació d'un moment d'emoció i, a diferència del conte, al sorgiment d'un significant; sorgiment que pugui fer possible, com sempre de forma afegida, la curació.

Com el conte, en una sessió de psicodrama algú, un relator, comença a parlar produint una narració, un relat.

Remedios comença parlant de les seves paresies (paràlisis lleugeres i incompletes). Aquest és el seu símptoma i, identificada amb ell, en el grup, paralitzada, parla sense poder moure's del símptoma.

"¿Por qué tengo esa sensación? Tengo algo que no me saben encontrar (en el cuerpo)." De quin cos i de quin pretén parlar ?

Seguidament explica com fa dos anys li van diagnosticar una esclerosis múltiple, pero "después me dijeron que se habían equivocado". De la mateixa manera, ara, pretén enganyar a l'altre sobre el seu propi atribut: amb la intenció que algú descobreixi, cobreixi de saber el seu símptoma, busca amagar i recobrir la veritat que porta.

El psicodramatista, des de la seva funció d'analista, lluny de respondre a la demanda, sosté la paraula de la pacient a fi i efecte que es pugui formular de manera verbal, interrogativa i indirecta una elaboració lingüística.

Remedios insisteix "soy yo realmente ?" i seguidament associa amb "una huella del pasado, una relacion que me hundió (moment d'una immobilització). No he tenido ocasion de probar otro tipo de relacion." És a dir, amb un objecte d'identificació particular. I segueix "Me levanto con ganas de vivir, me miro al espejo y ya voy mal". I què veu en mirar-se? És una imatge especular que li retorna una identitat simptomàtica: la paràlisi i la immobilitat.

Remedios parlant en el grup des d'aquesta identitat (reflex especular que li dóna una imatge virtual del seu cos) busca en els altres del grup un mateix reflex especular en el qual refugiar-se per reconèixer-se i sostenir-se en "un grup de paralitzats".

En el dispositiu grupal és gràcies a que la mirada i el cos apareixen amb força en un primer pla, que el pacient vol veure's en els altres buscant denegar les diferències; en aquest cas sota el pretès denominador comú de la paralització. Però els altres responen com a suficientment distints i retornen quelcom més que el reflex especular d'un mateix i d'un mateix símptoma. Retornen la diferència, l'alteritat.

És des del malentès fonamental de creure ser entès per l'altre i de creure que l'altre no fa altra cosa que seguir el seu fil personal, que el pacient troba la sorpresa quan els altres parlen. Així, la resposta dels altres és un "Sí...però…" que retorna de manera diferent la dificultat evocada en un fet comparable però no el mateix (no equi-parable).

Un pacient parla del problema "de aferrarse al pasado", i una altra parla de les parèsies pròpies que a ella, a diferència de Remedios, la sorprenen quan més tranquil•la està.

El psicodrama freudià com a dispositiu és una forma que permet treballar analíticament en grup. L'escena com a artifici serà l'instrument que possibilitarà anusar un discurs fent sorgir la paraula més enllà del registre imaginari que la presència del cos, la imatge de l'altre i la mirada en el grup, en provoquen la inflació. En la inflexió de la representació dramàtica, l'escena apuntarà a l'altra escena de Freud, a l'escenari de Lacan, a l'inconscient.

Remedios relatarà una situació personal, record d'una vivència, que el psicodramatista retalla per donar-li l'estatus de fet subjectiu i per precipitar el moviment que va de la narració al joc dramàtic, del jo a l'altre, del relator al protagonista.

En psicodrama el joc dramàtic és el camí ral d'accés a l'inconscient. Remedios representarà una escena que parla de la seva paràlisi, d'un moment d'immobilitat. Són les 7 de la tarda i ja ha fet el sopar. Li demana a sa filla de 18 anys Mireya que pari la taula. Diu haver-se sentit "reprochada" quan la filla la interroga "tan pronto ?"

En la representació psicodramàtica, Remedios es veurà capturada en no-poder-escoltar la paraula (desig de reconeixement) que li adreça la filla: "estoy aqui."

Amb una intensa emoció li resultarà difícil prendre el rol de Mireya (Mire-Ya) quan se li fa canviar de rol. Des d'aquest lloc de filla apareixerà el dolor: "me hace daño y, me encuentro mal", representa "un-mal-encuentro", "un encuentro con el desencuentro" més insuportable que el símptoma -formació de compromís que li dona consistència. Just en aquest moment queda immobilitzada en un moviment aturat. Colapse emocional que envaeix un cos que literalment surt d'escena i emmudeix. Acte que és un moment privilegiat. Pel psicodramatista que anima la sessió no es tracta tant de sostenir el cos de Remedios com de sostenir el lloc que possibiliti l'aparició d'un significant del subjecte.

Com les seves parèsies, aquesta paralització serà lleugera i incompleta, i Remedios aconseguirà reincorporar-se tornant a posar el cos en escena. L'escena arrossega el cos i el cos arrossegar les paraules més enllà de la intenció. Ara dirà "tengo ganas de estar con ella (mi madre) i tengo necesidad que ella este por mí"; és a dir, que la mare estigui en lloc d'ella i ella en el lloc de filla.

Al final Remedios acabarà l'escena aconseguint que la filla pari (ponga) taula i dient "llama a la yaya que se ponga (la insulina)". És a dir, una crida a la..."YA-YA", significant de la mare i de la precipitació.

En la representació el cos juga la doble funció de precipitar el subjecte i d'esdevenir paraula ja que, com ho mostra Remedios, el que escenifica esdevé missatge. Les contractures, que en el cos anatòmic passen pels músculs que necessiten ser estirats, aquí són les de la paraula en el seu valor significant. Contractures de la paraula que, estirades, poden prendre un sentit, un efecte de significació a posteriori retroactivament.

El dolor que Remedios troba en el lloc de la filla passa a designar les paràlisis que toquen el cos que metaforitzen "el mal-encuentro-con-la-madre".

Associativament a la primera escena, una altra pacient, Balbina, parla de què li passava "en la imaginacion . Tenia miedo de no poder moverme". De quin cos, de què parla? El psicodramatista retalla del discurs que la pacient teixeix una escena on echada, estirada i immobilitzada al llit, parla amb sa mare que vol donar-li un got de llet.

Ja en la representació, en Balbina sorgeix la por : mi madre me ha echado algo (a la llet que ha d´incorporar). son sus pastillas para dormir. me voy a morir. Colapsada diu llama al clínico. Seguidament apareix un gest, un moviment en la immobilitat del seu cos : li cauen els braços.
Moviment en alguna mesura anul•lat quan, ara en el rol de la mare, aquesta amb la mà li toca el braç dient-li: "estas, las mías son las buenas, sé que en unos dias, en un par , se te pasa."
L'escena acaba quan Balbina diu "Mi madre me tranquilizó. Ahora estoy bien. Veo que me voy a morir qué cosas pienso."

Tal com s'aprecia, Balbina mostra no tant l'engany de la mare com l'engany compartit (en un par) amb ella i com això la tranquil•litza. La possibilitat de sortir d'un determinat lloc, que el símptoma en el cos assetja en un llenguatge particular, apareix dramàticament en un moviment que des de la mare immobilitza.
Aquesta segona escena també resignifica i respon a la primera, "a la llamada a la ya-ya". Els últims comentaris de la sessió acaben per denunciar-ho:

Ara Remedios pot dir què fa quan està angoixada: "llamo a mi madre, me da la mano y me tranquilizo". Però diu que en el lloc de Balbina "Me sentiría engañada."

I en contraposició a un comentari d´un altre pacient, Balbina diu: no es la comida, es un lenguaje...

En les dues escenes hi ha elements comuns, dels que m'agradaria ressaltar-ne tres:

1. Tal com destaca Lemoine, el canvi de rol mostra l'aptitud per identificar-se, un recorregut de l'altre per l'interior. Es en l'altre rol de les pacients apareix una paraula, un significant. I no com en el conte de Villalonga on l'entrada a la misteriosa cova, també un recorregut cap a l'interior, no troba altra cosa que la Sagrada Imatge, pur reflex sense paraula que acaba capturant la senyora. Així hi ha un efecte paradoxal en l'emmudir, paralitzar la paraula; en lloc d'afavorir un aixecament produeix l'amplificació del símptoma reduplicant-lo i mostrant a què apunta simbòlicament.

2. Una determinada identificació a la mare que passa per la incorporació oral amb efectes d'atrapament imaginari del cos.

3. Allò que he anomenat les "contactures de la paraula". Els significants (Ya-Ya, en-un-par) fruit d'una lectura de l'anvers, que no del revers, de l'altre costat del mateix material.

Algunes preguntes

En psicodrama es posa el cos en escena, la representació és un "com si", no es toca el cos..., es tracta, en tot cas, de veure de quina manera el cos és aprehès i els seus efectes estructurants i estructurats en el jo; com el cos és tocat per la paraula i atrapat pel desig. Quins efectes pot tenir en el treball en grup tocar el cos o fomentar la catarsi a l'estil de Moreno ?

Si així fos, quin lloc ocuparia el conductor del grup? En el cas que m'ocupa, seria el lloc de la mare que comparteix l'engany?

El psicodramatista que en el grup hi està implicat per la seva presència (imatge i cos) i per la seva escolta, aconsegueix desplaçar-se del lloc d' Ideal al qual és convocat col•locant-hi l'escena. Com poden treballar-se les implicacions de la presència del "conductor" del grup en altres maneres d'operar en un dispositiu grupal?